Com podem afrontar la crisi que ve

Covid i petroli

Les mesures de confinament han aturat l’economia mundial. Les dades diuen que el nostre territori ha estat dels més afectats per la malaltia, però el confinament ha arribat gairebé arreu. De sobte, hem deixat de fer totes moltes de les activitats econòmiques que des dels governs han considerat no essencials, hem reduït la mobilitat i hem deixat de consumir més enllà dels productes bàsics.

El cas del petroli és indicatiu. Segons l’Agència Internacional de l’Energia, s’espera una caiguda de la demanda del 23% i una caiguda de la producció de l’11% durant el 2n trimestre de 2020. Altres fonts parlen de caigudes de la demanda entorn el 30%. La diferència entre producció i demanda es deu a que s’està emmagatzemant el petroli sobrer, però els dipòsits s’estan omplint ràpidament i en aquest cas la producció s’haurà d’ajustar a la demanda completament.

Baixada brusca de la demanda i l’oferta de petroli prevista per al 2020. (font)

Amb aquest escenari, la indústria energètica està col·lapsant. Centenars d’empreses energètiques estan fent fallida i s’està aturant l’extracció d’algunes fonts. No recuperarem mai més els nivells de producció anteriors. Ja feia alguns anys que la indústria feia grans esforços per intentar mantenir la producció i satisfer així la demanda mundial d’energia a base del fracking d’Estats Units i l’explotació d’altres pous molt cars. De totes maneres la producció hagués començat a decaure aviat, però aquest cop de gràcia serà definitiu. Finalment hem deixat enrera el famós pic del petroli i ens aventurem pel camí del descens energètic.

Ens fixem especialment amb el petroli perquè és la sang de la nostra societat industrial, a més consum de petroli, més economia i més riquesa material i viceversa. El PIB, mesura econòmica per excel·lència, té una correlació impecable amb el consum de petroli.

La relació entre el PIB i consum de petroli és directe a tots els països del món (font)

Així doncs, amb el descens energètic vindrà forçosament també un decreixement econòmic generalitzat. El nostre país, amb el turisme i la construcció com a motors, estem en especial mala situació.

Decreixement i capitalisme

Amb el sistema econòmic i monetari capitalista, decreixement igual a crisi. Com vaig intentar explicar fa uns mesos, si no hi ha expectativa de creixement, les empreses no fan noves inversions, els bancs no donen crèdits, cau el consum, es perden llocs de treball i s’entra en una espiral destructiva. Possiblement l’administració intentarà frenar la caiguda amb mesures d’incentiu econòmic: ajudes de diversos tipus i inversió pública. Però no podrà frenar el decreixement perquè no estarà atacant els motius físics, reals, que no són altres que l’esgotament dels recursos naturals. Serà com intentar buidar el mar a galledes. A més, els governs entraran en un sobreendeutament amb els bancs que intentaran aprofitar per imposar les mesures que els convinguin.

Viure el decreixement

El decreixement és inevitable. Així doncs, hem de reorganitzar l’economia i la nostra forma de vida per tal d’adaptar-nos el millor possible al nou escenari. És a dir, tenint en compte el descens energètic i el conseqüent decreixement econòmic, assegurar una vida digne i lliure a tothom: accés a l’alimentació, vivenda, salut, treball, cultura, etc. això no només és possible, sinó que a més és la manera de viure sense malmetre els recursos naturals i deixar en herència un planeta on s’hi pugui viure.

Sobirania econòmica

Si volem assegurar unes condicions mínimes de benestar hem de reapropiar-nos dels mitjans i organitzacions productives molt especialment d’aquells productes essencials. L’agricultura local i ecològica hi té aquí un paper destacadíssim, ja que és la única que ens pot assegurar l’abastiment independentment de turbulències econòmiques globals i intermitències en els subministraments. No només la producció en sí, sinó tota la cadena econòmica: xarxes de distribució i venda, reparació de maquinària etc.

Més enllà de l’alimentació, hem de protegir i augmentar el teixit local també dels altres sectors que considerem essencials: roba, higiene, salut, construcció i reparació, etc. Així doncs, quan comprem una peça de roba feta teixida aquí i amb cotó local, encara que el paguem tres cops més car, estem assegurant l’abastiment futur.

L’economia local no ens podrà subministrar mai alguns productes que avui considerem essencials, com el petroli del que parlàvem o els aparells tecnològics com el que utilitzo ara mateix: es tracta senzillament de minimitzar la nostra dependència de l’economia global.

Eficiència vs resiliència

L’eficiència, concepte que ha estat el far de l’economia dels últims anys, ha de deixar lloc al concepte de resiliència, que és la capacitat de resistir pertorbacions o interferències. No ens hem de preocupar tant per produir de forma que gastem la mínima energia, el mínim treball humà, el mínim material i, en definitiva, els mínims diners sinó que hem de donar més importància a la seguretat: podrem seguir produint aquest producte si hi ha una crisi econòmica? I si el preu de l’energia es dispara? I si no arriba la matèria prima de l’altra punta de món? Hem d’assumir que pagarem més pel mateix, a canvi d’assegurar-ne la disponibilitat. Si cada territori fa el mateix, la xarxa d’abastiment serà molt robusta i les crisis seran menys traumàtiques.

Inclusió

El capitalisme no té miraments en excloure una bona part de la societat. O estàs dins, treballant totes les hores possibles a màxim rendiment, o estàs fora, a vegades fins i tot sense accés a cap ingrés. Hem de crear xarxes de suport mutu que no deixin a ningú fora. Per una banda exigir als estats que adoptin mesures de seguretat social com pot ser la renda mínima universal i vigilar de prop també el destí dels pressupostos públics. Per altra banda, fora de l’administració, crear xarxes de suport mutu que tinguin en compte també la qüestió econòmica. Un bon teixit organitzatiu, conèixer i cuidar la gent del nostre barri o vall, és una bona vacuna també contra discursos de l’odi que solen aflorar en temps de crisi. Els principis de l’Economia Social i Solidària són la manera de fer que el teixit econòmic estigui al servei de les persones i no al revés.

L’Ecoxarxa del Bages

L’Ecoxarxa és filla de la crisi de 2008. Llavors vam adonar-nos que la creació d’una moneda social és una bona eina per a aconseguir la transformació econòmica i social necessària per a una bona vida amb menys consum de recursos. L’impacte econòmic real de la moneda social al Bages, en relació a l’economia convencional, és minúscula. L’important, però, és que mostra una alternativa viable per a quan aquesta economia convencional ja no sigui una bona opció i calgui canviar. Moltes vegades hem dit que no hem d’anar a buscar la gent, intentar difondre les idees que motiven l’Ecoxarxa, sinó més aviat crear les estructures necessàries per a que, quan per necessitat la gent arribi, l’Ecoxarxa pugui donar bona resposta.

Des de l’Ecoxarxa del Bages hem de mostrar una alternativa a l’estat de crisi. Més que mai, fomentar l’economia local i l’intercanvi i un sistema de finançament que no està basat en el deute ni en el creixement. Ser una xarxa que recolzi aquelles persones que decideixin treballar per al seu entorn i no per al capital, que decideixin cuidar les persones i el territori. Ser una opció que aculli aquelles persones que siguin rebutjades per l’economia capitalista i també per aquelles que siguin elles qui rebutgin el sistema actual.

Cal seguir apostant per aquelles iniciatives que hem vist que són més útils, com el Punt d’Intercanvi, el grup de serveis i, evidentment, els Mercats de l’Estraperlo. I anar pensant en com podran créixer. Potser és el moment, també, per plantejar-nos si a través de la moneda social no podem crear un fons comú que pugui ajudar a persones de la xarxa que ho necessitin si l’estat no ofereix la seguretat social que voldríem.

Com l’Ecoxarxa, hi ha molts altres moviments socials que estem mirant de crear alternatives al capitalisme: ateneus, grups de consum, plataformes d’habitatge, alternatives de salut i cures, cultura popular, col·lectius feministes, ecologistes i tants altres. És molt possible que amb la crisi que vindrà molta gent mirarà cap aquestes opcions alternatives, així que és el moment de proposar una alternativa de vida on tothom hi tingui cabuda, tot i el decreixement econòmic.